diumenge, 8 de novembre del 2015

Plató - Ànima i Ciutat


La ciutat justa segons Plató

La república s'inicia com un diàleg socràtic típic: cercant la definició de la justícia (en el marc d'una discussió sobre si és preferible ser just o injust). Ara bé hi ha un moment en què s'adonen que és difícil de trobar què és la justícia en el cas de l'ànima, i per això es proposen d'analitzar la justícia en el cas de la ciutat, car és més gran i més fàcil de distingir.
«La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d'un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer» —vaig afegir— «que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. 1 aleshores hi hagués algú que s'adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes.»
«Ens
sembla molt bé» —féu Adimant.— «Però és que veus alguna
cosa tal en la recerca referent a la justícia?»
«Ja
t'ho diré» —li vaig fer.— «La justícia, diem,
és cosa d'un home en particular, però també és de tota la
ciutat.»
«Naturalment» —respongué ell.
«I la ciutat, no és més que un home sol?»
«Es més» —acordà.
«Doncs potser en un objecte més gros hi hagi
una justícia més grossa i més fàcil d'assimilar. Per tant, si ho
voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després
ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del
que és més gros en la figura del que és més petit.»

Al darrera hi ha una idea molt important en Plató. El
paral·lelisme entre l'ànima i la ciutat, entre l'individu i la
societat. L'ànima (individu) és un reflex del seu entorn, de la
ciutat (societat). I la ciutat és el producte de la suma de tots els
individus. Si a una ciutat totes les ànimes són injustes, la ciutat
serà alhora també injusta. Si hi hagués una ànima justa a una
ciutat injusta, aquella ànima s'acabaria tornant injusta (o la
matarien com li va passar a Sòcrates). 

Un dels principis de la fundació de la ciutat és l'anomenada divisió del treball: cada individu ha de fer només una tasca, un ofici, per tal de rendibilitzar al màxim els esforços.
«I què, doncs? Caldrà que cadascun d'aquests
del seu treball en faci un bé per a tots, per a la comunitat? Per
exemple, el pagès, que és ell tot sol, prepararà queviures per a
quatre, i hi esmerçarà el seu temps i el seu esforç multiplicats
per quatre en la provisió de menjar, i en farà participar els
altres? o en prescindirà, emprarà només la quarta part de temps a
disposar-se menjar, i de les tres parts restants en gastarà una en
la cura de la seva vivenda i dues més en els seus vestits i el seu
calçat, i tindrà les seves coses sense partir-se-les amb els
altres, sinó que cadascú es farà per ell mateix les seves coses?»
I Adimant observà: «Sòcrates, segurament és
més fàcil allò primer que això darrer.»
«I no és estrany, per Zeus!» —vaig comentar
jo— «Quan parles m'adono personalment que, en primer lloc, no n'hi
ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en
la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. O no t'ho
sembla?»
«M'ho sembla•»
«I què? Qui sap si algú ho faria més bé
dedicat a molts oficis,
o a un de sol?»
«Sempre a un de sol» —féu ell.


A l’Estat ideal, tal com l’exposa en la República, i d’acord amb aquell isomorfisme entre cosmos-home-polis, distingeix tres classes:
1) els reis filòsofs , que governen perquè tant per naturalesa com per la seva educació tenen la capacitat de fer-ho, i la seva virtut característica és la saviesa (o prudència);
2) els guardians o soldats de l’Estat, la virtut característica dels quals ha de ser el valor i la fortalesa (en el sentit de força de voluntat), i que són els qui, sota la direcció sàvia dels governants-filòsofs, han de mantenir les lleis de l’Estat;
3) finalment, els productors (artesans, camperols, mercaders i comerciants) la virtut característica dels quals ha de ser la temprança (contenir els desigs, els instints).
Cadascuna d’aquestes tres classes es correspon a les tres parts de l’ànima humana:
  • a) ànima racional (virtut pròpia: la saviesa/ prudència)
  • b) ànima irascible (virtut que li és pròpia: la fortalesa) i
  • c) ànima concupiscible (virtut que li és pròpia: la temprança).
I de la mateixa manera que un ànima és justa quan les seves tres parts estan en harmonia (influència pitagòrica), també en l’Estat apareix la justícia com harmonia de les altres tres virtuts (saviesa o prudència, fortalesa i temperància). Per tant, entén la Justícia com el bon ajustament de les tres parts de l'ànima.
Per evitar el nepotisme i la temptació d’afavorir als amics o a un mateix, les dues classes superiors no han de tenir dret a propietats privades, ni tan sols a formar una família estable. D’aquesta manera, es tracta que visquin comunitàriament. Els guardians i guardianes no poden escollir amb qui tenen relacions; ho fan els filòsofs governants, amb la finalitat d'aconseguir la millor descendència possible; però els guardians i guardianes es pensen que els aparellaments són el fruit d'un sorteig, de l'atzar... Els fills fruit de l'aparellament són criats també comunitàriament, i consideren com a progenitors els guardians i guardianes de la generació dels seus pares biològics. La família, el matrimoni monogàmic i la propietat privada només són accessibles només per als productors.
Per accedir a la condició de guardià Plató estableix una dura educació, i només els qui superin aquestes dures proves podran ascendir a aquesta condició. Tant hi haurà guerrers com guerreres. A les dones, durant l’etapa d’aprenentatge, se les tractarà igual que als homes i tindran la mateixa educació en la música i la gimnàstica. La gimnàstica serveix tant per enfortir el cos com el caràcter, a través de la disciplina. La música inclou tant els ritmes i les melodies com la lletra, la literatura. Aquí Plató introdueix una forta censura. Per exemple, no permet les melodies massa tendres o queixoses -perquè l'ànima dels guerrers es tornaria tendre i queixosa. Ni els ritmes irregulars. I en literatura prohibeix tots els relats en què els déus cometen actes immorals (adulteri, mentir...), es rebel·len o es queixen contra el destí, o es deixen emportar per la passió del riure
D’entre els millors guardians, i després de l’altra dura i elevada educació, especialment basada a l’estudi de les matemàtiques i de la dialèctica, se seleccionen els governants filòsofs. Les dones també podran tenir la capacitat suficient per a guardar l’Estat si tenen valor i, a més, es dediquen a la filosofia.

En concret, l'estudi de les matemàtiques inclou, per aquest ordre, aritmètica, geometria, volumetria (estereometria), astronomia (purament intel·ligible, sense basar-se en els sentits, no es tracta de l'astronomia empírica basada en l'observació) i harmonia (també purament intel·ligible, no basada en els sons sensibles, sinó en les pures proporcions matemàtiques).

Règims justos i injustos

Els règims justos són l'aristocràcia i la monarquia. A partir de la timocràcia comencen els règims injustos. La successió de règims indica cada vegada major grau d'injustícia. La Tirania és el règim més injust.
Aristocràcia i Monarquia
Govern seguint el principi del Bé en si
Timocràcia
Govern seguint el principi de l'Honor
Oligarquia
Govern seguint el principi de la Riquesa
Democràcia
Govern seguint el principi de la Igualtat
Tirania
Govern seguint el principi dels Desigs i Instints

Aristocràcia o MonarquiaEn grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l'ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei , perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de Bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica. Si és un sol filòsof parlem de monarquia.
Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l'ànima dels infants. Cap guerrer es converteix en filòsof.
Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos =valor, honor). És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els agrada anar de cacera i fer guerres. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un caserna i això provoca injustícies. El guerrers acumulen botins com a mostra del seu valor; als fills ja no els interessaran les guerres, sinó les riqueses acumulades. Apareix, doncs, el següent règim polític.
Oligarquia ( En grec oligos =pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia
Democràcia(demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Plató és radicalment contrari a aquest règim. En la democràcia no governa el millor sinó el més popular, és el regne dels sofistes, de les pures opinions i no del saber. Es trenca la divisió del treball definitivament. L'home democràtic es dedica a les activitats més diverses seguint els seus desigs momentanis: llaurar el camp, tocar la cítara, potser fins i tot dedicar una tarda a la filosofia...
La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d'Estat i apareix la Tirania.
La tirania  és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia: un dels líders del poble s'alça amb tot el poder. A la Tirania el governant no té cap coneixement virtut ni hi ha cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà. Governa seguint els seus instints i desigs, bons o dolents. Arriba a cometre parricidi i incest (en clara referència al mite d'Èdip). En aquest règim ningú no és feliç, ni tan sols el tirà (car viu amb por dels seus enemics i sotmès al desequilibri de les seves passions)
Extret i modificat de <http://www.alcoberro.info/planes/plato8.htm> [Data de consulta: 4 de maig de 2015]

dilluns, 21 de setembre del 2015

Presocràtics



 Amb els presocràtics es considera que s'inicia la ciència i la filosofia. És el que s'anomena "pas del mite al logos", expressió en la qual mite vol dir pensament mític (una forma de pensar i moure's en la realitat que utilitza narracions amb personatges extraordinaris, la qual es fonoamenta en la creença),i logos en aquest cas vol dir pensament racional (una forma de pensar i moure's per al realitat que utilitza conceptes i , arguments, i avança a través de la a crítica i el dubte).

Físics jònics

Tales de Milet (VII-VI aC)

L’arkhé de la physis és l’aigua

Els dos significats d'arkhé són, d'una banda la matèria originària de totes les coses de la naturalesa (la matèria a partir de la qual en el fons estan formades totes els coses); d'altra banda, l'arkhé és tambe el que dicta la norma , la llei de totes les coses, el que determina que puguin ser d'una manera o d'altra. 

Un possible argument de Tales per a dir que l'arkhé de totes les coses és l'aigua és que l'aigua és l'única realitat visible a simple vista que podem observar que es transforma i adopta  tres estats de la matèria (sòlid, vaporós, líquid), i per tant podem pensar que encara es transforma d'altres maneres i dona lloc a totes les realitats que ens envolten. 

Anaximandre (VII-VI a.C)

L’arkhé és l’apeiron

Anaxímenes (VI a.C)


Pitagòrics

Pitàgores de Samos (VI-V a.C)


Els nombres són l’arché

L'harmonia està primerament en l'escala musical, però s'acaba cercant-la en tota la realitat. La relació del so amb la longitud de les cordes d'una lira corrobora tes raons numèriques de la realitat. Així, la corda més curta vibra produint la nota més alta o aguda i la corda més llarga, la més baixa o greu, en una proporció inversa a la longitud (per pujar vuit notes —octava— la longitud es redueix a la meitat, per cinc notes —quinta—, 2/3 i per quatre notes —quarta—,1/4)."

"Els pitagòrics creien que el firmament mostrava també que els principis de la realitat eren numèrics. En una esfera d'estels fixos. amb Saturn, Júpiter, Mart, Venus, Mercuri, el Sol, la Lluna i la Terra (la qual és esfèrica). Cada astre està inscrit en una esfera cristal·lina, esfera que gira a velocitat constant al voltant d'un foc central (que no és el Sol). (…) Tot el conjunt es mou en una harmonia còsmica o harmonia de les esferes, moviment que produeix una música celestial que no sentim perquè ens hi hem habituat des de petits o perquè l'oïda humana és incapaç de fer-ho. La música purifica l'ànima, la desvincula del cos i l'obre a l'harmonia.


"A Grècia no tenien símbols numèrics i usaven les lletres de l'alfabet per escriure les xifres. Malgrat que aquest sistema amaga les lleis d'una seqüència de nombres, els pitagòrics descobriren la constant alternança o dualisme parell-senar, que consideraren l'origen dels nombres. El dualisme es palesa en la simple representació gràfica dels nombres enters vistos com a punts o pedres (calculus), superposats geomètricament i dibuixant un triangle equilàter, amb un punt en el vèrtex que representa l'1, sota el qual hi ha dos punts corresponents al 2, seguits al dessota per una fila de 3 punts per al 3 etc. 

El nombre 1 és un punt material, real en ll'espai.

El nombre 2 és la línia (material, existent realment) que uneix dos punts
El nombre 3 és un triangle (real, material) format a partir de tres punts, i per tant sorgeix la superficie, l'espai en dues dimensions
 El nombre 4 és un tetraedre, una figura amb volum (real , material), i per tant sorgeix l'espai en tres dimensions que conforma el món, l'univers
Image illustrative de l'article Tétraèdre 
Això mostra la connexió racional entre els nombres i les figures geomètriques de la forma d'un cos. 

Els enters 1, 2, 3 i 4 formen la misteriosa tetraktys,que es considera com la perfecció que suma deu, simbolitzada amb un triangle equilàter."

Tetraktys"


 

Heràclit – Parmènides


Heràclit d’Efes (VI-V a.C)

«La realitat s'agrada d'amagar-se» (fr. 123)) 

«El senyor de qui l'oracle és a Delfos no diu ni amaga,sinó que dóna pistes» (fr. 93)


«Al mateix riu no és possible ficar-s'hi dos cops. (...)» (fr. 91)

«Per als qui en mateixos rius es fiquen, aigües altres i altres corren.» (fr. 12)

«En els mateixos rius ens fiquem i no ens fiquem, som i no som.» (fr. 49a)



«No comprenen com el que està en lluita amb ell mateix pot estar d’acord [que el diferent amb ell mateix concorda]:  harmonia tibant, com l’arc i la lira» (frag.51)

«Harmonia invisible, més forta que la visible.» (fr. 54)

 «També el ciceó es talla, no remenat.» (fr. 125)

«El déu. dia nit, hivern estiu, guerra pau, tip fam, i va mudant com el foc, que, quan es mescla amb aromes, es diu segons l'olor de cada una.» (fr B 67) 


«El camí que puja i el camí que baixa són un i el mateix.» (fr. B 49)

«La Guerra de tot és pare, de tot rei, i els uns designa déus. els altres, homes, els uns fa esclaus, els altres, lliures.» (frag. 53).

«Cal saber que la guerra és comuna [a totes les coses] i que la justícia és discòrdia, i que totes les coses s’esdevenen per la discòrdia i la necessitat.« (fr. B 80)



«Bescanvi de tot per foc i de foc per tot,  com de coses per or i d'or per coses.» (fr 90)

«Aquest cosmos, el mateix per a tothom, no l'ha fet cap déu no cap home, sinó que ha estat, és i serà foc sempre viu, que s'encén i s'apaga segons una mesura.» ( fr. B 106).



Parmènides d’Elea (VI-V a.C)

«Eugues  que em porten encara, fins on arribi la força,
corre que corre van dur-me a un camí per dir molt, amb domini,
déus! que de tota ciutat per damunt, porta l'home que hi toca.
(...)
I la deessa, cordial, em va rebre, la dreta amb  la dreta
prendre em va, i dir ben dit va, i així va adreçar-me'l:
tu jove que  t'acompanyes de no moridores aurigues,
eugues que et porten, i véns cap ací a casa meva,
(...)
Au, jo diré -tu, en canvi, cuida't del dir fent oïda-
quins són els únics camins de recerca, a pensar-hi:
que és i que no és no ser, vet aquí l'un d'una banda,
via de tota Fiança, car Veritat acompanya,
que no és i que no ser fa falta, vet-el aquí d'altra banda;
compte amb aquest, t'adverteixo, que és totalment inviable:
car no podràs el no ser figurar-te (no pot arrencar-se)
ni ensenyar mai.
(...)

...el mateix és pensar i ser, en efecte.
(...)
Cal pensar i dir que el ser és: car ser és, en efecte,
no-res no és. Vet aquí allò que et mano de veure»

Via de l'opinió

Parmènides hi explica les opinions equivocades de la gent, les quals es basen en els sentits, i barregen ésser i no-ésser. La via de l'opinió admet que hi ha una pluralitat d'éssers, i que aquests neixen, canvien, es mouen, i desopareixen. Són afimacions falses, il·lusories. 

Pluralistes

Accepten del pensament de Parmènides:
- Cal seguir principis estrictament lògics
- Allò que conforma la realitat existeix des de sempre, és etern, i no es transforma

No accepten del pensament de Parmènides:
- La negació de la pluralitat (l'existència de múltiples éssers diferents) i la negació del canvi (els éssers que neixen, creixen i moren)

Per tant, intenten explicar la realitat que m'ofereixen els sentits, però a partir de principis racionals rigurosos.

Empèdocles (V a.C)

Hi ha quatre elements que són eterns, inengendrats i indestructibles: Terra, Aigua, Aire i Foc. 
Aquests elements es combinen de diferents maneres i donen lloc a tots els éssers que ens envolten. Quan es combinen, neix un nou individu. El que en diem mort és que se separen els quatre elements que formaven aquest individu.

A més a més hi ha dues forces còsmiques que expliquen que aquests elements es combinin o se separin:
  • Amor: fa que els elements es fusionin entre ells, que s'ajuntin els uns als altres
  • Odi: fa que els elements se separin entre ells, i així, per exemple, Aigua s'ajunta només amb Aigua, Terra amb Terra, etc...

Anaxàgores (V a.C)

Atomistes:

         Leucip  (V a.C)

         Demòcrit (V-IV a.C)

 Diu que hi ha dos tipus de realitat:

  • El buit: és un espai buit, i per tant en aquet punt contradiu a Parmènides; pensa que cal acceptar una forma de no-ésser relatiu 
  • El Ple
El Ple de fet és  una multitut de partícules, cadascuna de les quals té algunes de les característiques de l'ésser de Parmènides, car són compactes, inengendrades, indestructibles, eternes. Ara bé, n'hi ha que tenen la figura d'esfera (com l'ésser de Parmènides), però n'hi ha que tenen altres figures (cub, piràmide, etc.).

Com que aquestes partícules són compactes i indestructibles, això vol dir que són indivisibles: les van anomenar "àtoms" . A més a més, no són perceptibles directament per la visió humana, són invisibles.


Aquests àtoms es  mouen a l'atzar per l'espai buit, xoquen entre ells, i de vegades es combinen. Quan es combinen els àtoms, donen lloc als individus que neixen, creixen i moren (quan els àtoms se separen). 




 

 

 



dimecres, 16 de setembre del 2015

Mite i logos



PENSAMENT MÍTIC PENSAMENT RACIONAL(ciència i filosofia)
S'expressa a través de narracions, en les quals apareixen personatges extraordinaris (herois, monstres, déus...).
Aquests personatges personifiquen:
  1. fenòmens naturals (Zeus,, el llamp)
  2. emocions (Eros , l'enamorament)
  3. institucions socials (Hera, el matrimoni)
S'expressa a través de teories, lleis, arguments, en les quals apareixen conceptes (per exemple, «àtom»)
El mite és objecte de creença, no es posa en dubte o bé hi ha sancions i càstigs si algú el posa en dubte. El pensament racional avança a través del dubte i de la crítica.
Els mites van associats a rituals i cerimònies, es practiquen, s'hi participa de forma directa i emocional. Sovint la transmissió és oral, dins d'un conjunt de tradicions. El pensament racional es formula en teories, sovint difoses de forma escrita. Això permet el distanciament.
Als mites hi podem trobar arbitrarietat, en el sentit que allò que succeeix al món, el que els passa als éssers humans, és fruit de la voluntat del déus i d'altres figures extraordinàries. El pensament racional busca la necessitat en tot el que succeeix a l'univers (tot el que hi passa, necessàriament hi havia de passar, no podia deixar de succeir)


A la Grècia del segle VI a.C es van donar una sèrie de condicions que potser van propiciar l'aparició del logos (és a dir, una forma de pensar i encarar el món diferent de la del pensament mític):
  • No hi havia una casta sacerdotal forta, amb un poder absolut per a sancionar les crítiques o les opinions innovadores
  • Una de les activitats de la civilització grega era el comerç; el contacte amb altres creences i cultures potser va generar en alguns individus una desconfiança envers les pròpies creences, els mites tradicionals grecs, i per tant la necessitat de buscar altres formes de pensar la realitat
  • La democràcia assembleària, que imposa l'hàbit de discutir, criticar i raonar pot haver incidit també en el desenvolupament d'un pensament crític basat en l'argumentació

divendres, 13 de març del 2015

L'Institut d'Estudis Financers, amaga informació?

El 28 de febrer es va publicar una entrada a aquest blog en què es feia ressò d'un dels dos objectius de l'EFEC (Educació Financera a les Escoloes de Catalunya) promogut per l'Institut d'Estudis Financers:

 "...en segon lloc, [l'EFEC] pot convertir-se en un procediment per a que les entitats que s’hi involucrin recuperin prestigi, confiança, reputació i sigui uninstrument eficaç d’RSC"

És a dir, un dels dos objectius és netejar la cara a les deprestigiades entitats financeres (com a part fortament implicada en l'esclat de la crisi, i a causa de males pràctiques com ara les Subordinades i les Preferents). 

Doncs una quinzena més tard comprovo que han eliminat del web el document del qual estaven extretes aquelles frases, titulat  Informe final de juy del 2014 del'EFEC, i al mateix enllaç hi han col·locat uns gràfics i unes dades estadístiques per a vendre el seu projecte...

L'IEF té por a la crítica? No vol que se sàpiga què motiva el programa? No podríem parlar de manipulació de la informació i manca de transparència?

Si vols consultar el document que sembla que ara no vulguin que es difongui, clica l'enllaç:

 Informe final de juy del 2014 del'EFEC

Feu un cop d'ull al punt 1.3

(Ja m'ho temia que l'eliminarien, i en vaig baixar una còpia...) 

Si vols llegir el manifest:




 


dissabte, 28 de febrer del 2015

Una altra educació i unes altres finances són possibles

Arran  de la polèmica al voltant de les sessions dedicades a l'Educació Financera, s'han generat debats molt interessants dins del professorat de l'INS Manolo Hugé,  tant sobre la conveniència d'una educació financera impartida pels qui tenen professionalment la funció d'oferir  els productes financers com a venedors a possibles clients, com sobre la relació entre la crisi causada en bona part per les entitats financeres amb la situació de retallades plenament vigent a  l'educació i altres sectors públics.

Oferim ara un recull de materials per a la reflexió i si s'escau per a l'elaboració de materials per a una altra Educació Financera, que tingui en compte no només el punt de vista dels venedors, sinó també el dels usuaris i els afectats per algunes pràctiques que van esdevenir gairebé habituals, i que prengui en consideració no només la part estrictament tècnica sinó també els valors i els drets socials. D'altra banda, intenta tenir en compte opcions socials i econòmiques que no són les de les grans entitats financeres. Així es podria donar lloc a una visió més plural, distanciada i crítica de l'economia financera.

En alguns casos els recursos van acompayats d'una "fitxa" per a treballar a classe.

Materials per a classe 

Que els teus diners pensin com tu 

En primer lloc, si voleu entendre les suspicàcies que desperta entre  una part del professorat el programa EFEC de l'Institut d'Estudis Financers, podeu comparar aquestes  dues declaracions:

 
Extracte de l'informe final de juy del 2014 del'EFEC Presentació de la Guia Didàctica d'Edualter «Que els teus diners pensin com tu»

En la seva presa de possessió, (maig 2014), el president de la patronal bancària (AEB), José María Roldán, assegurà que treballarà per a recuperar la reputació perduda de la banca espanyola (...).

I en segon lloc, [l'EFEC] pot convertir-se en un procediment per a
que les entitats que s’hi involucrin recuperin prestigi, confiança,

reputació i sigui un
instrument eficaç d’RSC.


També dediquem un espai a explicar els motius, els responsables i les conseqüències de l’actual crisi (primer financera, i després econòmica i fiscal), amb la intenció de promoure una visió crítica de la funció de la banca.
Font:
<http://efec.cat/files/Informe_EFEC_Final_voluntaris.pdf>
[26 de febrer de 2014]
Enllaç trencat, han canviat la informació (manipulació?). Cliqueu aquí!!  [13 de març de 2015]
Font:
<http://edualter.org/material/financesetiques/> [26 de febrer de 2014]

Per tant, un dels dos objectius de l'EFEC és que entitats financeres amb la imatge danyada per la crisi (esmenta concretament La Caixa, Banc Sabadell, BBVA, Banco Santander i Caixa d’Enginyers) puguin rentar-se la cara. En canvi, uns materials rigurosos i independents sobre els diners i les finances no deixa de banda una qüestió molesta per a alguns: les responsabilitats de la banca en la crisi. 

Per tant els materials d'Edualter sobre el diner han de ser el primer recurs:
http://edualter.org/material/financesetiques/



Cinc anys de  rescat a la banca 


108.000 milions d'euros destinats a la banca entre 2009 i 2012


Banca ètica i banca no tant ètica


Hi trobareu en primer lloc una activitat a partir d'una presentació interactiva  de la diferència entre la banca ètica i la convencional.

Després hi ha una activitat a partir dels grups que denuncien les inversions en armes d'algunes de les entitats financeres més importants a l'Estat espanyol.

 

L'estafa de la bombolla immobiliària i les hipoteques - La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca


A partir del visionat d'alguns minuts d'aquest documental de SICOM sobre la PAH hom pot veure algunes  de les conseqüències de les pràctiques hipotecàries de caixes i bancs (amb la complicitat d'immobiliàries i les administracions), i es pot entendre el perquè de les actuacins i demandes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.


Ell i ella


Micrometratge basat en un text d'Eduard Voltas escrit a Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/opinio/57...

Forma part d'una entrada amb diversos materials audiovisuals sobre els escraches


Recull de vídeos sobre la crisi


Miscel·lània que conté l'Españistan i una bona explicació de la crisi en dibuixos basada en l'anàlisi del prestigiós geògraf David Harvey

Webs amb els punts de vista que no tenen en compte els materials de l'Institut d'Estudis Financers...


... i a partir dels quals es podrien desenvolupar més activitats.

PACD - Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute 

Contra l'economia del deute, el deute com a xantatge, el benestar consumista va lligat al patiment del Sud...

Per al tema que ens ocupa, especialment interessant la secció dedicada als bancs.

 APDEF (Associació de Perjudicats d’Entitats Financeres)
Associació creada amb l’objectiu de defensar i protegir als perjudicats per les possibles pràctiques abusives portades a terme per les entitats financeres.


Estafa banca

Formada per "personas trabajadoras, pensionistas o desempleadas a las que engañaron con productos de ahorro 'teóricamente seguros' (participaciones preferentes, deuda subordinada y otros productos 'tóxicos')."

Plataforma d'Afectats per la Hipoteca 



La financiarització de l'educació (i de la vida)

Articles que donen a pensar. A qui l'interessa fer de l'educació un negoci més? Per què l'educació ha de passar a ser una nova font d'enriquiment financer, i ha de renunciar a servir a la societat? Per què hem de pagar per a viure (i degavdes literlament per a no morir)? Com 'fan diners' els bancs i les caixes?

 


La banca especula con materias primas y alimentos

La reforma universitària de Wert afavorirà el negoci dels màsters

L'elitisme ha tornat a la Universitat (i ara és financer)

El horizonte educativo neoliberal