Característiques de les idees platòniques

Però esforça't ara -va dir- a prestar-me l’atenció més gran que et sigui possible. En efecte, aquell qui fins aquí hagi estat instruït en els assumptes amorosos, un cop que hagi contemplat les coses belles ordenadament i correcta, descobrirà de sobte, a la fi ja de la seva iniciació amorosa, quelcom de meravellosament bell per naturalesa, és a dir, allò mateix, oh Sòcrates, que va ser la causa per la qual van fer-se tots els esforços anteriors:

1. primerament, que existeix sempre, ni es genera ni es destrueix, ni creix ni minva;
2. després, que no és bell en un aspecte i lleig en un altre, ni adés sí adés no, ni bell respecte a un punt i lleig respecte a un altre, ni aquí bell i allí lleig, com si fos per a alguns bell i per a d'altres lleig;
3. ni tampoc se li apareixerà aquesta bellesa com una cara, ni com unes mans, ni com qualsevol altra de les coses de què participa un cos, ni com un discurs, ni com algun coneixement, ni com a existent en una altra cosa, com ara un ésser vivent, sigui a la terra o sigui del cel, o en qualsevol altre ésser, sinó que se li apareixerà la bellesa en si mateixa,
4. que és sempre específicament única amb si mateixa,
5. mentre que totes les altres coses belles participen d’ella, de tal manera que la generació i la destrucció d'aquestes altres coses ni I'augmenten ni la disminueixen, ni li esdevé cap mena de patiment.

El banquet, Plató

A partir del text podem dir que les característiques de les idees són:

1. eternes, inengendrades, indestructibles, immutables
2. Cada idea és un model perfecte, absolut, és a dir, que no són relatives; per exemple, tothom qui coneix la idea de bellesa està d’acord en el fet que és la bellesa pura, no és una bellesa relativa
3. les idees són en si, és a dir la idea de bellesa és com si diguéssim pura bellesa, la bellesa en si mateixa
4. cada idea és única, per exemple, només hi ha una idea de bellesa, de manera que qui coneix aquesta idea coincideix amb totes les altres ànimes que l’han coneguda en el fet que és absolutamente bella
5. la relació de la idea amb les coses sensibles que apareix a aquest text és la de participació; en altres textos apareix el concepte d’imitació

Graus de coneixement segons Plató

Del món sensible només hi ha opinió (doxa) És, com en el cas de Parmènides, un terme despectiu. Els objectes sensibles estan canviant constantment, i per això no n'és possible un veritable coneixement.  Plató hi distingeix dues classes diferents, dins d'opinió:

• conjectura  (en altres traduccions imaginació) seria el coneixement de les imatges
• creença en el cas dels objectes sensibles (com quan diem "crec que això és bell", però admetem que altres persones no coincideixen amb aquesta opinió)

Del món intel·ligible si que hi ha veritable coneixement, el qual l'anomena ciència (episteme) Com que els objectes intel·ligibles són immutables, fan possible un coneixement veritable. També hi distingeix dues classes:

• dianoia : és el coneixement que ens ofereixen els objectes matemàtics. Es pot traduir com a saber discursiu o pensament discursiu o raonament discursiu. Els objectes matemàtics es van coneixent pas a pas, de mica en mica; per exemple, primer l'ànima sap què és un triangle, i després progressivament va descobrint les seves propietats (teorema de Pitàgores, teorema de Tales, etc.)...
• nóesis: les Idees es coneixen a través d'una intuïció intel·lectual. Una idea es coneix de cop i volta, de sobte, com una mena d'il·luminació sobtada. Es passa, per exemple, de no conèixer la bellesa en si a conèixer-la plenament

 

Origen del terme Idea - Tipus d'idees - Relació amb el món sensible - Dialèctica platònica

Origen del terme "idea" (eidos)

Eidos: Terme grec que significa determinació o aspecte. [Abans de Plató servia,per exemple, per a designar el "perfil" geomètric dels objectes.] 

(...)

Però és a partir de Plató que aquest terme adquireix la seva plena importància. Plató també concep el ser com un aparèixer, com un mostrar-se o com una presència, però aquest aparèixer té una aparença o eidos. Quant que aquest terme està relacionat amb ,É*@< i Æ*,Ã< (termes que es relacionen amb «veure» o «visió»), (...)D'aquesta manera, l'eidos designa pròpiament allò que és o l'ens, Les eídê [idees] apareixen com separades de les coses sensibles, i són llavors realitats eternes, subsistents i immutables que existeixen en el món intel·ligible (República, 508c), i són causes i models del món visible.

[Per tant eidos (idea) passa a designar un tipus de realitat: són objectes intel·ligibles, immutables, eterns, i que existeixen independentment del fet que algú els conegui o pensi. ]

Adaptat a  partir de .
 http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/eidos.htm

Tipus d'idees

A partir dels diversos diàlegs platònics, podem distingir diferents tipus d'idees:

1. Idees de que es refereixen a valors ètics i estètics, com per exemple la Bellesa en si, el Bé en si...
2. Idees que tenen relació amb la lògica i les matemàtiques, com per exemple la idea d'Igualtat en si
3. Idees que serien el model perfecte de realitats del món sensible, com per exemple Cavall en si, Home en si... Aquest tipus d'idees no està clar si sempre les acceptà Plató.

Relació entre els objectes del món sensible i les idees

Respecte a aquesta qüestió Plató fa servir dos termes diferents. En alguns casos parla d'imitació. Per exemple tots els éssers sensibles bells imiten imperfectament la bellesa en si. Un altre terme que fa servir és participació : tots els ésser sensibles bells participen (prenen part) de la idea de bellesa. 

Dialèctica platònica

La dialèctica platònica té com a antecedent el diàleg socràtic. Ara bé, hi ha dues diferències fonamentals:

1. En el cas del Sòcrates històric es tracta sempre del diàleg entre diversos interlocutors, en canvi en el cas de Plató hi ha una “interiorització”, en el sentit que la dialèctica tendeix a ser el “diàleg de l'ànima amb si mateixa”. És un procés de reflexió de l'ànima al voltant d'uns conceptes, analitzant totes les possibilitats.
2. L'objectiu del diàleg socràtic era descobrir o elaborar una definició de valors ètics o estètics; l'objectiu de la dialèctica  platònica és que l'anima capti unes realitat que ja existeixen, les idees (les quals no només es refereixen a valors ètics, estètics, sinó també a concpetes logicomatemàtics, o fins i tot als éssers sensibles).

Abans de començar amb la dialèctica cal exercitar-se amb les matemàtiques, per dues raons:

1. Els objectes matemàtics són les realitats que es troben abans de les idees en la imatge de la línia.
2. A través de l'exercitació de les matemàtiques l'ànima s'costuma a pensar, a raonar prescindint dels sentits.

Dins de la dialèctica hi podem distingir dues fases:

1. Dialèctica ascendent. En aquest cas el filòsof ha de partir d'aquelles hipòtesis (aquells supòsits) que fan servir els matemàtic per a descobrir les propietats dels objectes matemàtics. Ara bé, el filòsof utilitza aquests “supòsits”d'una manera diferent: no com a principis (com a base del coneixement matemàtic), sinó com a veritables supòsits, és a dir, com a “trampolins”, com a “esglaons” que permeten anar més amunt del segment dels objectes matemàtics.
   Allò que el matemàtic ja dóna per suposat li serveix al filòsof per conèixer realitats més enllà de les matemàtiques, fins a arribar al coneixement de la Idea del Bé.
   Com que la Idea del Bé és el coneixement superior, en diu també Primer Principi (per damunt de la idea del Bé ja no hi ha cap coneixement). Com que la Idea del Bé ja no serveix coma “supòsit”, com a “esglaó” per a conèixer res per damunt, en diu també Principi No-Hipotètic, Principi Anhipotètic, Principi No-Suposat.
2. Dialèctica descendent: ara el filòsof parteix del coneixement màxim, el de la idea del Bé, per tal de conèixer la resta d'idees i llurs relacions, sense deixar de moure's pel món de les idees, sense utilitzar els sentits.

Presocràtics: relacions amb Orient, la literatura i la ciència contemporànies

Heràclit i Laozi

Als darrers anys hi ha una escola de filosofia que tendeix a establir punts de comparació entre el pensament occidental i el pensament oriental. És l'anomenada filosofia de la complexitat que vol construir ponts que permetin un diàleg global entre la mentalitat d'Occident -globalment més activa i preocupada per l'home- i la filosofia oriental -globalment més estàtica, preocupada pel procés del coneixement-. El fragment que segueix estableix una relació entre Heràclit i LaoZI i pertany a l'article: L'arbre genealògic de Yi-Zhuang Chen, investigador de filosofia comparada sino-occidental al Centre d'Estudis d'Àsia de l'Est de la Universitat de Móntreal (Canadà). Va ser publicat per El Correu de la Unesco, març 1996.

El pensament de la complexitat ve de lluny. Es poden trobar les empremtes de la seva llarga evolució a través de les filosofies occidentals i xinesa.
Alguns filòsofs de l'Antiguitat, a Occident, sostenien que el real és complex però el pensament és simple. Així, les propietats de l'ésser, contradictòries i incompatibles segons les categories del pensament humà, poden ser solidàries i simultànies en el real. Si l'home no tingués consciència d'aquest fet, el fons de la realitat se li escaparia del tot. Aquesta era la idea clau del grec Heràclit (535-480) que ensenyava la gent a "escoltar la natura" per tal de trobar-hi "l'harmonia invisible": "Apropament i diferència, acord i desacord: l'U neix de totes les coses i totes les coses neixen de l'U". Segons Heràclit, l'harmonia dels contraris -la transformació d'una cosa en el seu oposat- constitueix el principi d'una relació universal i objectiva: (el logos). Però aquesta concepció es fa difícil d'entendre a causa del caràcter fix, unilateral, de la intel·ligència humana.
Apareixen idees semblants ben aviat en el pensament xinès. En el Yijing (o Yi-king, Llibre de les mutacions, segles XII-XI aC.), el yin i el yang constitueixen els pols contraris d'una mateixa realitat, la seva dualitat intrínseca. En el seu sentit primitiu, el yang significa claredat del sol, o vessant assolellat, i el yin significa la manca de claredat, o vessant ombrívol. En l'evolució posterior, el yan i el yin van arribar a representar totes les realitats concebibles que contenien dos aspectes antitètics. Com a causes eficients, el yin i el yang cooperen per a produir l'univers i tots els seus constituents i també per a regir-ne el moviment. "El yang és el principi que dóna el començament a les coses: el yin és el que les completa" (Yiging).
Per als antics xinesos, el cosmos porta implícit un principi bipolar, i no és reduïble a un principi únic i últim. El postulat de l'exclusivitat, de la incompatiblitat, dels contraris, governa el pensament, però allò que regeix el real és la complementarietat dels contraris. En el Daodejing ( Llibre del Tao i de la seva virtut), Laozi (Lao-tsé, segle IV aC.) explica així el Tao, que ha originat l'univers i fa regnar l'ordre en la natura: "Actuar en sentit invers, és el moviment del tao".

El tao afavoreix les coses que es troben en subdesenvolupament i reprimeix les que estan en superdesenvolupament. D'aquí en surt una llei implacable: tota cosa que s'ha desenvolupat fins al seu extrem, passa al seu contrari. Per exemple: "Els éssers esdevinguts robusts s'envelleixen". Aquesta llei garanteix l'harmonia del món com un tot orgànic; tanmateix sovint va contra la voluntat i la intel·ligència de l'home. Quan afirma que per dur a bon port una empresa cal partir del seu oposat, Lao-tsé il·lumina una sèrie de fenòmens paradoxals i critica el caràcter lineal de l'enteniment humà.

(Text extret del web de Ramon Alcoberro)

Vuelve Pitágoras - Como en la metafísica pitagórica, el universo que

vislumbran los físicos contemporáneos está hecho de música

Pitágoras, o tal vez alguno de sus discípulos, descubrió que los principales intervalos musicales se podían derivar del tetraktys, un triángulo al que el filósofo atribuía propiedades místicas. El tetraktys está formado por diez puntos distribuidos en cuatro filas: un punto en la primera fila, dos en la segunda, tres en la tercera y cuatro en la cuarta. Experimentando con una lira o algún instrumento parecido, los pitagóricos vieron que la octava (la distancia de un do al siguiente do) se obtiene dividiendo la cuerda en dos (1/2, la primera fila del tetraktys dividida por la segunda). El intervalo de quinta, que es la distancia de do a sol, requiere cortar la cuerda a dos tercios de su tamaño (2/3, la segunda fila dividida por la tercera), y el intervalo de cuarta (de do a fa), acortando la cuerda a tres cuartos de su tamaño. Estos intervalos son la esencia de la armonía en muchas tradiciones musicales, y cualquier oído occidental los reconoce como plenos, consonantes, armoniosos. Los pitagóricos creyeron haber descubierto en esas relaciones no sólo un orden oculto de la música, sino también una revelación sobre la naturaleza numérica o matemática del mundo. Llegaron a pensar que las distancias de los planetas a la Tierra seguían esas mismas proporciones mágicas, un concepto bastante influyente en la antigüedad que acabó cristalizando en la expresión "la armonía de las esferas". No es que la música, con sus proporciones armónicas y sus formas abstractas, constituyera una metáfora apta del cosmos. Es que la música "era" el cosmos, lo único realmente existente. Gabriele Veneziano nunca fue un pitagórico. En 1968 era un joven investigador posdoctoral en el Laboratorio Europeo de Física de Partículas (CERN), en Ginebra, y se dedicaba a estrellar unas partículas contra otras de la manera más violenta posible, como es obligado en su profesión. Una noche, mientras hojeaba un viejo tomo lleno de fórmulas, se fijó en una ecuación inventada en 1729 por el gran matemático suizo Leonard Euler. Se llamaba función beta, y por alguna extraña razón parecía describir a la perfección el comportamiento de las partículas que estaba estudiando en el acelerador de Ginebra. Otros físicos se dieron cuenta pronto, con estupor, de que las mismas matemáticas servían para describir todas las fuerzas de la naturaleza y todas las partículas elementales que habían surgido durante décadas en las tripas de los aceleradores. La ecuación inventada por Euler en el siglo XVIII era nada menos que una teoría del todo, una fórmula capaz de crear un universo. Y también descubrieron la interpretación física de esa fórmula. Significaba que los constituyentes básicos de la materia no eran puntos, sino líneas. Las llamaron cuerdas, o supercuerdas. La apabullante fauna de partículas subatómicas no era más que el conjunto de las diferentes pautas de vibración que podía adoptar una cuerda: en un sentido casi literal, eran diferentes notas musicales. El físico teórico Michio Kaku ha explotado a fondo la analogía musical del cosmos: las matemáticas son la partitura; las supercuerdas son cuerdas de violín; las partículas subatómicas son las notas; la física son las leyes de la armonía; la química son las melodías, y el universo, naturalmente, es la sinfonía completa. Como en la metafísica pitagórica, el universo que vislumbran los físicos contemporáneos está hecho de música. No hay más realidad que las cuerdas vibrando. Las bellas proporciones y armoniosos diálogos de sus notas son formas abstractas que encarnan todo lo que existe. La armonía de las esferas ha alcanzado proporciones cósmicas. "Si toda la realidad puede describirse con una fórmula de una pulgada", dice Kaku, "la pregunta será: ¿de dónde salió esa fórmula? Si el universo es una sinfonía, uno está obligado a preguntarse: ¿hay un compositor?". Y, puestos a hacer preguntas sutiles, ¿dónde devuelven el dinero de las entradas?

 

Sòcrates i sofistes (i 2)

Els sofistes en general tendeixen a ser relativistes. Ara bé, Protàgores és el sofista que representa clarament aquesta possibilitat. Afirmava: “L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són, de les que no són en tant que no són”.
Observem que la frase de Protàgores reprèn el tema de Parmènides sobre l'ésser i el no-ésser. El que són les coses, depèn de la mesura que imposi l'home.
Hi ha diferents possibles interpretacions. Si interpretem “home” com a individu, aleshores voldria dir que cada individu és un “mesura” de com són les coses. Si a un individu un got d'aigua li sembla calent, és calent; i si a un altre li sembla fred, és fred. Tots dos tenen raó, la veritat és relativa: depèn de cadascú.
Això ho apliquen els sofistes als valors morals i a les normes socials. Per exemple, si a un individu li sembla just apallissar fins a la mort un esclau, és just...
Altres interpretacions identifiquen “home” amb una societat en concret, o bé amb l'espècie humana.

Els sofistes en general tendeixen a l'escepticisme (a negar la possibilitat de conèixer), però Gòrgies és qui ho representa de forma més clara.

Educat a l'escola d'Elea (Parmènides), sembla que defensava tres tesis (conegudes com la triple negació de Gòrgies):

1. No existeix res.(Li dóna totalment la volta a la Via de la Veritat de Parmènides)
2. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. (Aquesta és la tesi que fa de Gòrgies un escèptic).
3. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, no en podríem parlar.

(Aquesta darrera tesi implica que el llenguatge no serveix per a parlar de la realitat, per a dir com són les coses. L'única funció del llenguatge és convèncer; el llenguatge només serveix com a instrument de poder i de manipulació retòrica.)

Sembla que Sòcrates defensava el que s'anomena intel·lectualisme moral: només qui coneix (intel·lectualment) el bé, es pot comportar (moralment) bé. Per tant, qui actua malament en el fons és per ignorància. El fet no saber què és veritablement el bé condueix l'individu a actuar malament. Per això en els seus diàlegs sempre buscava la definició de valors ètics i estètics (la justícia, la valentia, la bellesa, la pietat,etc.). Ara bé, gairebé sempre acabava el diàleg amb la qüestió oberta i pendent d'ulteriors investigacions, de posteriors diàlegs.

No es pot considerar Sòcrates relativista, perquè sempre demanava que la definició del valor en qüestió fos acceptable com a mínim per als interlocutors del diàleg; és a dir que la definició fos satisfactòria per a tots els que hi participaven. No acceptava que cadascú es conformés amb una definició pròpia.

Malgrat el fet que es mantingués sempre en el “Només sé que no sé res”, i el fet que mai no arribés a una conclusió definitiva als seus diàlegs, no podem considerar Sòcrates escèptic. Sòcrates valorava positivament el coneixement, i pensava que valia la pena mantenir-se en la recerca honesta de la veritat. 

Sòcrates i sofistes (1)

Els primers sofistes, i els sofistes més importants, eren estrangers a Atenes. Protàgores era d'Abdera, Gòrgies de Leontis (Sicília).	Sòcrates era ciutadà d'Atenes, i sols en va sortir per a complir el seu deure com a soldat per ad defensar la ciutat.
Els sofistes es presentaven com a mestres en retòrica (saber parlar bé, especialment en públic) i en coneixements que ara en diríem d'humanitats (literatura, mitologia, etc.). En aquells moments, qui sabia parlar bé en públic tenia molt poder, car els tribunals eren populars, i també hi havia períodes amb democràcia assembleària. La paraula sofista prové del grec sophos que significa "saviesa" . Ara bé, ha passat a significar “fals savi, persona que vol enganyar amb la retòrica”	Sòcrates es presentava com a ignorant, se l'identifica amb la frase “Només sé que no sé res”. Mai no va cobrar per a fer el que habitualment feia: dialogar amb la gent pels carrers,les places i els mercats d'Atenes.
Tècniques retòriques dels sofistes: llargs i elaborats discursos, amb moltes referències literàries i mitològiques arguments erístics (combatius), és a dir, arguments que tenen la finalitat de vèncer i humiliar a l'interlocutor, independentment de la veritat i de la justícia. Exemple d'argument erístic: un deixeble va concertar amb un mestre sofista un seguit de lliçons per a aprendre a convèncer, a persuadir. Quan van acabar les lliçons, el deixeble es va negar a pagar amb el següent argument: -”Si ara jo no sóc capaç de convèncer-te que no t'haig de pagar, vol dir que no no he après res,i per tant no et pago. I si et convenço que no haig de pagar, doncs no cal que et pagui tampoc.”	Mètode de Sòcrates: el diàleg, l'intercanvi de pregunta i resposta. Hi podem distingir dues etapes: Etapa de la ironia: Sòcrates es presentava (irònicament) com a ignorant davant del seu interlocutor, i a través de preguntes fa que aquest s'adoni que sobre un determinat tema (la justícia, la virtut, la bellesa...), sobre el qual es pensava que en sabia, de fet també és ignorant. La intenció era que l'interlocutor,a partir de la consciència de la pròpia ignorància, es posés a buscar la veritat , el coneixement. Ara bé, moltes vegades el que passava era que l'altra persona s'enfadava amb Sòcrates perquè se sentia ridiculitzat. Etapa de la maièutica. La paraula maièutica significa literalment “art de les llevadores”. De la mateixa manera que la llevadora ajuda la dona embarassada a “parir” el fill que porta a dins, però aquest fill no és de la llevadora sinó de la mare, Sòcrates deia que ell ajudava els homes a a “parir” idees, coneixements, però aquestes idees, aquests coneixements i idees no pertanyien a Sòcrates, sinó ala seu interlocutor. És a dir, a través de preguntes, Sòcrates ajuda a l'altra persona a treure de si mateixa el coneixement, a argumentar per si mateixa i arribar per si mateixa a les conclusions. Per això deia Sòcrates que ell es mantenia en la ignorància (“Només sé que no sé res”)