EFEC (4) - Un debat democràtic a un institut de Catalunya

Nota prèvia: l'agost del 2016 vaig respondre extensament un qüestionari de la periodista Lídia Juanmartí per a elaborar un article sobre l'educació financera. L'article es publicà el 10 de setembre de 2016: "Amb els diners no s'hi juga!".  De les reflexions que vaig formular es van extreure sols un parell d'afirmacions (l'educació financera és al servei de les entitats financeres, i que cal un educació financera més integral...). Passats els mesos he pensat que seria interessant compartir el gruix de reflexions, donat que malauradament, l'ofensiva des de diverses instàncies per a introduir (una determinada) educació financera continua amb força. 

Les altres entrades, les altres preguntes: 
És necessari impartir educació financera a les aules?
Esperit crític al programa d'Educació Finacera?
Una altra educació (també financera) és possible

Des de l’Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui vau publicar un manifest en què expressaveu el malestar per les sessions d’educació financera que havíeu acollit al centre i vau aconseguir la suspensió i la no renovació del programa. Quins eren els vostres motius?

A l’INS Manolo Hugué s’han arribat a impartir les sessions de l’EFEC durant dos cursos. Ja el primer any va aparèixer la polèmica i a la discussió. Les raons esgrimides en contra anaven en el sentit del que fins ara he desenvolupat: és un programa al servei d’unes entitats privades, aquest tipus de contingut l’hauria d’impartir el professorat del centre, de forma més integrada en el currículum, de manera que es garantís una anàlisi dels diferents punts de vista i s’incentivés l’esperit critic. D’altra banda, els continguts entraven en contradicció amb els que s’impartien en matèries com Educació eticocívica. També el primer any, el curs 2013-2014, es criticava el fet que vinguessin «voluntaris» de les entitats financeres, alhora que patíem unes retallades ( concretades en l’augment de las ràtio i la manca de substitucions) de les quals n’eren en part responsables aquelles mateixes entitats financeres (boom immobiliari, interessos de préstecs al Govern...).

Ara bé, el malestar va esclatar al curs següent quan es confirmaren en la pràctica les anàlisis crítiques. El tarannà i la actuació d’un del voluntaris va fer del tot evident l’esperit que podien canalitzar aquelles sessions. Aquest treballador del món financer no va saber acceptar les crítiques que li formulà una de les alumnes, i arribà, mig en broma mig seriosament, a amenaçar-la agafant-la del coll, dient que era un perill, car la noia defensava, en contra del que deia el «voluntari», que hom no s’havia d’endeutar. En aquesta anècdota es fa patent un dels continguts criticables dels materials (l’apologia de endeutament, encara que sigui moderat), i també la manca de respecte envers la crítica. En aquesta sessió també es van fer servir expressions despectives envers les víctimes de les accions preferents. És una anècdota i un cas singular, però els plantejaments globals de l’EFEC l’afavoreixen, des del moment que L’EFEC exclou la critica (l’autocrítica que no han realitzat encara les entitats financeres) i es tanca a la possibilitat de discutir punts de vista diversos, diferents o contraposats a les grans entitats financeres.

Al manifest denunciàvem la veritable intenció del programa EFEC: afavorir la imatge i el negoci de bancs i caixes. També criticàvem el fet que els continguts estiguessin definits unilateralment, des del punt de vista del neoliberalisme i per tant de la necessitat del consum i l’endeutament, i assenyalàvem sobretot que no incloïen altres punts de vista (per exemple, d’agents socials com associacions de consumidors o la PAH) ni abordaven aquells aspectes que poguessin ser criticables. La figura del «voluntari» també era posada en qüestió, i es reivindicaven les capacitats del professorat que ja es troba als centres, molt especialment del professorat de l’especialitat d’Economia. L’anàlisi dels materials també ens va fer concloure que no sempre eren adients per a l’edat, ni del tot ben elaborats pedagògicament.

Per tant, l’actuació concreta desafortunada d’un voluntari no fou l’origen del malestar ni la raó de fons de la reacció en contra de les sessions. El moviment del professorat fou fruit d’una reflexió més amplia respecte al programa, els seus objectius, els seus promotors, el seu desenvolupament. Fruit d’una reflexió sobre l’educació que volem, una educació pública independent d’interessos econòmics particulars.

Ara bé, a l’anècdota del voluntari més forassenyat i a l’anàlisi global, s’hi van anar afegint més detalls, anecdòtics però significatius. Un dels darrers voluntaris, que va intentar contrarestar les actuacions desafortunades, i que recomanava no endeutar-se, va confessar off the record a un conegut que la veritable intenció de tot plegat era promoure el negoci bancari (o això el motivava a ell per a fer-se voluntari). Una mare s’estranyava que el seu fill hagués arribat a casa dient que se’ls havia recomanat fer-se una tarja de crèdit tan aviat com poguessin. Testimonis d’altres professors mostraven la sorpresa davant afirmacions i continguts de les sessions, potser no escandalosos, però més apropiats en una reunió de venta comercial, que a una aula d’un centre educatiu. A través de les xarxes socials un professor explicava que el «voluntari» l’havia acusat de fer tornar els alumnes a la seva contra, quan aquests van replicar espontàniament els seus punts de vista...

Finalment, podem vantar-nos, com a institut, d’haver dut a terme una actuació plenament democràtica, en el marc legal de discussió del Projecte Educatiu de Centre (el Claustre de Professors i Professores). A part de les adhesions al manifest, finalment es va exposar i debatre en sessió de Claustre la continuïtat de les sessions de l’EFEC. Va sortir en votació majoritàriament la no continuïtat del projecte al centre. Sols dos professors van votar a favor de mantenir-les al següent curs. Deixant de banda els resultats, alguns professors valoraven molt positivament que durant unes setmanes , entre nosaltres, com a professionals de l’educació, reflexionéssim i debatéssim sobre els continguts de l’educació i sobre el model d’educació que volem. En aquest sentit, malgrat les tensions, tot plegat va revitalitzar el centre. En cap moment, per part dels professors molestos amb les sessions, es va incomodar o pressionar les persones voluntàries. També s’ha de destacar que, malgrat el cert ressò mediàtic que va tenir més enllà del centre, especialment per l’efecte de les xarxes socials i la premsa, l’àmbit de debat i resolució del conflicte es mantenir dins del mateix institut.